El tribunal Suprem espanyol ha engegat una gran operació contra la immersió en català, en resposta a la demanda de tres famílies del Principat, que volen que els seu fills siguen escolaritzats en espanyol. Contràriament, aquest curs 125.953 alumnes valencians han vist denegada la seua demanda de ser educats en català. La diferència fa mal i ensenya ben clarament on és el problema.
Les dades són d'Escola Valenciana: Informe de Matriculació, sobre el curs que ara comença. El document diu exactament que el 61,2% de les famílies valencianes demanen que els fills siguen escolaritzats en la nostra llengua i, en canvi, la Generalitat solament ofereix places al 33%. I cada any n'ofereix menys.
Article de Xavi Rodríguez, membre del Casal Popular Panxampla
Per la diada nacional i la 4a marxa de torxes per la independència que es farà a Tortosa el proper dissabte 10 de setembre, es fa necessària una mobilització que surta al carrer per evidenciar que l’independentisme és sociològicament emergent i majoritari, i que aposte clarament per posicions rupturistes. Cal més carrer, perquè als líders polítics catalans els hi falten conviccions independentistes.
Dos són els punts bàsics per treballar i consolidar una majoria independentista social, i en cap dels dos punts el govern català actua com caldria. El primer punt fa referència a treballar per millorar les condicions de vida de les persones. Les darreres enquestes diuen (juny de 2011 Centre d’Estudis d’Opinió) que els principals motius per voler la independència de Catalunya són la capacitat i desig d’autogestió econòmica, la voluntat de viure millor, guanyar capacitat de decisió i de suficiència... i no tant les qüestions identitàries. Així, des d’una òptica independentista, garantir i millorar la sanitat i l’educació pública i els serveis socials de la població, amb una major cultura democràtica i participativa, són l’únic camí per augmentar el sentiment de pertinença al país i les opcions independentistes. Si la gent més necessitada que no se sent catalana, no percep el beneficis socials i polítics de viure en un país diferent, difícilment es podran sumar al projecte nacional. Però, què fa el govern català? Aplicar mesures neoliberals, com només Esperanza Aguirre ha aplicat a l’estat espanyol, que perjudiquen bàsicament la gent més desfavorida i humil i l’allunya de valorar la independència de manera positiva, com un valor afegit.
El segon punt és la poca convicció per respondre a l’ofensiva espanyolista del PP i PSOE. Ja fa anys que l’estat espanyol no s’amaga, i cada vegada actua de manera més descarada. Només en un any la sentència de l’estatut i tot el show del tribunal constitucional, la persecució de TV3 al País Valencià, les sentències contra el model educatiu català d’immersió lingüística o la reforma de la constitució són arguments prou contundents. Però també hi ha dades contundents. Al 2008 l’estat espanyol va robar a Catalunya 22.000 milions d’€ (un 10% del PIB), és a dir, 3000€ per cada habitant (el pressupost de la Generalitat fou només de 37.000 milions d’€ al 2009). I serveixen aquests diners per millorar la cohesió territorial a l’estat espanyol? Es destinen a la solidaritat amb les zones més empobrides de l’estat? La resposta és no. L’economista Germà Bel explica al seu llibre Madrid, capital París que la política espanyola d’infraestructures i inversions es dissenya a Madrid amb els nostres impostos amb l’únic objectiu centralista de convertir Madrid en capital total d’Espanya, a costa del progrés econòmic de la resta de l’estat. Els criteris per construir autovies, trens d’alta velocitat i gestió centralitzada d’aeroports només ha respost al criteri polític de més Espanya (és a dir Madrid) i menys estat plural. Ja fa anys que aquest maltracte de l’estat a Catalunya és escandalós, però mai com ara no hi havia tants exemples i dades per explicitar-lo.
Per què es parla de sentit de la responsabilitat, centralitat, concert econòmic...? Per què no es defensen els interessos de Catalunya i de la seua població? Per què quan l’estat espanyol és més espanyol que mai, arruïnat i humiliat a Europa i sense perspectiva de futur ni autoritat moral no hi ha un posicionament contundent i clarament català?
Doncs perquè qui governa està més interessat a defensar els interessos econòmics de la gran burgesia catalana, que és espanyolista (els mateixos interessos de la dreta espanyola que defensen PP i PSOE). Ni el catalanisme ni el benestar de la població catalana són arguments més importants per l’actual govern català. Per això sorprèn la ingenuïtat de moltes propostes independentistes que de bona fe parlen d’un gran front patriòtic i sobiranista amb CiU al capdavant. Per davant del patriotisme, el partit de govern té consciència de classe, i aquesta té massa interessos a Madrid.
Per això és necessari i molt important sortir al carrer aquest 11 de setembre. Per defensar una aposta independentista que sàpiga incloure les demandes socials i valenta per enfrontar-se a l’espanyolisme. Una proposta inclusiva que ajude a augmentar la majoria social independentista. Només des del carrer és pressionarà en aquesta direcció, el parlament no ho ha fet i no ho farà. Aquest país va tenir 23 anys de pujolisme on les reivindicacions nacionals foren silenciades i adormides en nom de la por i el seny català, 7 anys de tripartit que van decebre les esperances independentistes i un “govern dels millors” que pareix disposat a seguir renunciant en nom de la moderació i el consens amb Madrid. Renúncies com les que abandonaren el concepte Països Catalans, mutilant i afeblint el nostre país (quan més petit és un país major és la seua feblesa).
Per tot això, és el carrer l’únic disposat a dir que el nostre país no té temor i que només hi ha un camí, la independència i uns serveis socials de qualitat i per a tothom. I des del carrer també reivindiquem que els Països Catalans són una realitat històrica, cultural i nacional.
La “conspiración” de la OTAN contra la revolución libia Gilbert Achcar
Jadaliyya
En un editorial publicado en el Wall Street Journal (19/07/2011), Max Boot –autor e historiador militar neoconservador, conocido por su apoyo al “fomento de la democracia” a punta de pistola y ardiente defensor de la plena implicación militar de EE UU en Libia– se refirió a un artículo aparecido en el Financial Times (15/06/2011) que comparaba la actual campaña de bombardeos aéreos sobre Libia con la guerra aérea sobre Kosovo en 1999 para subrayar “la falta de potencia de fuego en la operación libia”. Boot comenta, abundando en la misma comparación con detalles adicionales:
“La guerra anterior apenas llegó a ‘Apocalypse Now’: estaba estrictamente delimitada por derecho propio. Sin embargo, al cabo de 78 días en Kosovo, los aliados de la OTAN habían aportado 1.100 aviones y realizado 38.004 misiones. Por el contrario, en Libia la OTAN sólo ha enviado 250 aviones y efectuado 11.107 incursiones. No es extraño, entonces, que al cabo de 78 días Slobodan Milosevic decidiera entregar Kosovo, mientras que después de 124 días, por ahora, Gadafi sigue aferrado al poder.”
És dimarts i ja torno a estar per les Barcelones. Tot i així, no tinc clar que hagi retornat de la Festa del Renaixement, no en la seua versió tortuosa i caciquil, sinó en la solidària, la que va omplir durant quatre dies el Casal Popular Panxampla.
No tenir una taverna no va ser un impediment per a que centenars de persones – sòcies, col·laboradores, simpatitzants o, simplement, solidàries – passessin a donar-nos el seu suport. També grups de música com Va de vent, Sutarranya o Grisàs de Gërus van venir a actuar i a mostrar el seu recolzament. Així, allò que havia de ser un cap de setmana tediós va convertir-se en una explosió de solidaritat, un crit contra el caciquisme – de qualsevol època – i en favor de la llibertat, que a moltes i molts ens ha recarregat les piles per a continuar la lluita durant molt temps més. (Moltes gràcies ;-)!) Segueix llegint a Surtdecasa.cat
La setmana passada (just la setmana anterior a la setmana del Renaixement de Tortosa) aprofitant els primers dies de vacacions, vaig fer una escapada a la Val d’Aran.
Sense connectar-me a internet, sense llegir cap diari ni escoltar cap noticiari i gairebé sense mòbil ( moltes hores del dia sense cobertura), durant sis dies vam estar caminant i descobrint, una vegada més, la vall: boscos i més boscos, llacs i llacs que conserven encara l’aigua de l’era glacial, pobles que sembla que s’hagen aturat en el passat i que agraïxes de patejar, fugint de l’excés d’urbanització que se n’ha fet en altres, ruta del romànic...
Vam visitar el poble i l’Església de Santa Maria d’Arties. Vam tindre la sort de poder gaudir de l’acompanyament d’un guia que, de manera clara, amena i entenedora, ens va saber transportar i fer viatjar des dels segles XI o XII fins a dia d’avui, perquè els diferents temps hi han aportat la seua petjada arquitectònica, pictòrica, escultòrica... segueix llegint a La Marfanta
Enguany, per primera vegada en molts anys de participar activament en la Festa del Renaixement, no podré fer-ho de manera oficial. A Tortosa, la censura als col·lectius crítics ha arribat al punt de fer fora de les Avançades de Sant Joan la taverna del Casal Popular Panxampla. Lo Cau de la Bandolera no tindrà un espai adequat perquè a alguns “tortosins de bé” els devia resultar inacceptable aquesta visibilitat. Aquesta situació és realment greu, però no només perquè es tracta d'un clar acte de censura, sinó també perquè es menysprea d'una manera inacceptable l'esforç que s'ha fet des del Casal Popular Panxampla per dinamitzar i potenciar durant aquests anys la Festa i l'espai de les Avançades.
Contra la meua opinió s'hi podran aportar molts “motius tècnics” de pes, però caldrà vore quines tavernes instal·len a les Avançades i sota quins criteris – d'amistat, afinitat o interès – ho fan. M'indigna aquesta violència institucional que s'exerceix contra els col·lectius que fem nosa i em genera una immensa impotència. M'indigna el cinisme d'aquesta violència, aparentment poc agressiva, educada i formal, que actua sota preteses directrius tècniques i que, sense ni alçar la veu, margina i censura, amb el simple gest d'una ratlla de bolígraf sobre el nom d'un col·lectiu. I em cansa, perquè no dir-ho, haver de ser una vegada més els que ens justifiquem, els que denunciem una situació injusta i els que serem – a sobre de censurats – acusats de de ser “els que sempre protestem”.
Però si qui actua així, qui censura i margina, són persones que durant anys han dinamitzat la vida cultural i associativa de la ciutat des de l'associacionisme, que saben el que costa tirar avant projectes, persones amb qui he compartit preocupacions, projectes i també punts de vista, encara em sembla una situació més incomprensible, cínica i indignant.
Durant molts d'anys centenars de persones hem participat activament en la Festa del Renaixement, treballant-hi de manera voluntària. Jo, personalment, ho he fet des de la taverna de la PDE, els Diables 7 Cervells, les Gralles i Tabals de Jesús o la taverna del Casal Popular Panxampla. Han estat sempre setmanes de dormir poc i treballar molt, acumulant cansament, actuant pels carrers i servint a les barres, xalant molt però fent poca festa. Si aquesta és la sensibilitat del govern tortosí i dels gestors de la festa cap a les entitats ciutadanes anem bé. Potser, en un intent de rigor històric, volen portar Tortosa al segle XVI també en les maneres de governar. Espero que la majoria absoluta que encapçala el consistori tortosí no esdevingue una majoria absolutista i que respecten democràticament les diferents sensibilitats que existeixen a la ciutat.
Independentment de la ideologia política que puga tindre cadascú, avui estem parlant del dret que tenim totes les persones i entitats ciutadanes a participar en igualtat de condicions en les activitats que s'organitzen a la ciutat, a fer ús dels espais públics i a expressar lliurement la nostra opinió. Em satisfà saber que moltes persones assabentades de la situació estan igualment indignades i sospito que seran moltes més les que en els propers dies aniran manifestant la seua opinió sobre un fet que esperem no es repeteixi mai més, ni amb el Casal Popular Panxampla ni amb qualsevol altra entitat.
La Festa del Renaixement és de tothom, també dels col·lectius crítics. Ens veiem al carrer i també al refugi de les bandoleres i els bandolers!
Josep Sabaté és membre del Casal Popular Panxampla i graller
Article d'opinó de Xavi Rodríguez, professor i membre del Casal Popular Panxampla
La desigual distribució de l’alumnat immigrant a Tortosa, és la millor per al futur de la ciutat? Fa anys, a Vic, es van fer algunes preguntes semblants i pensaren que calia canviar algunes coses. D’aquestes reflexions va nàixer el conegut “model Vic”. Aquest proper dissabte, 24 d’octubre, a les 11.00 hores i a la biblioteca Marcel·lí Domingo (i no a l’auditori com estava previst inicialment), el mestre Ramon Sitjà (ex alcalde de Manlleu i ex director del CEIP Andersen de Vic) ens explicarà com i per què, a Vic, decidiren tancar una escola de primària amb vora un 90% d’immigrants i repartir l’alumnat immigrant equitativament entre els centres restants (tant públics com concertats).
Si bé Vic i Tortosa tenen moltes diferències, coincideixen en població (Vic té 38.964 habitants i 35.734 Tortosa) i en un percentatge oficial d’immigració del 23% (semblant al nostre). I com a Tortosa, hi havia dos col·legis públics amb un percentatge altíssim d’alumnat immigrant. Amb aquest panorama, a Vic es va apostar per repartir la població escolar immigrant equitativament entre els centres públics amb la participació de l’escola concertada. Evidentment, cada ciutat ha de tenir el seu model propi adaptat a les seues característiques, però parlar del model Vic és una bona excusa per qüestionar el desigual repartiment de l’alumnat que més atenció a la diversitat presenta, l’immigrant.
Aquesta passada setmana s'han produït dos fets que simbolitzen dues maneres d'entendre l'alimentació, el territori i (si m'ho permeteu) fins i tot la vida. Per una banda la inauguració d'un McDonlald’s per l'alcalde Ferran Bel i per l'altra una tractorada convocada pels pagesos ebrencs reclamant uns preus justos per viure dignament. Dos actes incompatibles, dos concepcions del món.
Primer, el McDonlald’s, el paradigma de la globalització: les mateixes botigues i productes a tot el món, produïts en països del sud perquè és més barat. Segon, dissabte al carrer, vaig anar perquè crec que els aliments han de ser de qualitat i s'han de produir prop d'on es consumeixen i que cal reduir intermediaris entre qui produeix i qui compra.
El model McDonlald’s suposa la industrialització de la producció d'aliments. Si Nissan fabrica cotxes en cadena, els proveïdors de McDonlald’s fan el mateix amb les vaques, amb l'objectiu de tot procés productiu, aconseguir més beneficis. I això es pot fer augmentant el preu del producte per la seua qualitat (és evident que no és el cas de McDonlald’s) o reduint els costos de producció. Si Nissan redueix costos de producció mecanitzant la producció i acomiadant treballadors/es, com ho fa McDonlald’s? Segons nombroses pàgines web ( www.boirabaixa.cat/imatges/escrit_McDonalds%20_manifest.pdf, www.maragateria.googlepages.com/McDonalds.pdf i altres a Google) i documentals (Super Size Me, Fast Food nation, Despertando a la vida o Mclibel) McDonlald’s redueix el temps de producció de la carn amb hormones de creixement. Redueix l'espai vital de les vaques, que els genera estrès que se soluciona amb tranquil·litzants. Utilitza fàrmacs per augmentar la retenció d'aigua i antibiòtics per reduir malalties. I per abaratir el preu del pinso que mengen, es fan farines amb productes com carns d'altres animals morts i peixos, origen de les vaques boges. A més de substàncies químiques com el glutomat, la proteïna vegetal hidraulitzada i la llevadura fermada que s'utilitzen per potenciar el sabor i l'aroma.
Un alcalde hauria d'estimular el consum de productes del territori, els plats autòctons, la producció ecològica i de qualitat i hauria de fomentar una alimentació sana i equilibrada. McDonlald’s ens ofereix una dieta hipercalòrica, rica en sucres, greixos i sal. I fonamentalment carnívora. I quines són les víctimes d'aquesta alimentació no saludable? McDonlald’s es gasta anualment 2 bilions de $ en publicitat, bàsicament dirigida al públic infantil i adolescent, la part de la població més receptiva i manipulable i la que menys criteri té per triar. Si els polítics prioritzen el populisme de les inauguracions a la salut de la població, els pares i les mares no poden fer el mateix amb la salut dels seus fills. Si els menuts i menudes van amb la família, “perquè per un dia no passa res”, estaran mostrant-los el camí per tornar amb els amics en un futur. I quines són les conseqüències?
Tothom sap les conseqüències, els Estats Units són, amb molta diferència, el país del món amb més obesitat infantil (curiosament també és el país amb més establiments de “fast food”). I amb els adolescents, que ja comencen a triar? Davant d'uns preus barats i davant de la publicitat què podem fer? Per adquirir uns hàbits alimentaris saludables una eina pot ser l'educació. És una guerra desigual en la societat del consum, però els pares i les mares i l'escola tenim una responsabilitat social, que també haurien d'assumir els mitjans de comunicació i les administracions. Per exemple, les comissions de salut dels IES, els menjadors escolars, els CAPs, projectes innovadors (a l'IES de La Ràpita es fa una optativa a segon de batxillerat per aprendre a cuinar i així reduir la dependència de l'alumnat sobre el fast food quan marxen fora a estudiar)... haurien de formar la població del futur, sinó el futur serà de les botigues fast food i els pagesos catalans que queden (1'2% de la població) seran història.
I per acabar també m'agradaria preguntar a Ferran Bel si els 40 llocs de treball de McDonlald’s són el model que vol per la gent jove de Tortosa. Un treball precari, temporal, no qualificat, nocturn, de caps de setmana i mal pagat. Un treball on el 80% de la gent (als McDonlald’s de l'estat) treballa a temps parcial i on el 60% de la gent no dura ni un any. Com tampoc no podem ometre que aquests 40 llocs de treball tenen un cost, les fonts més conservadores diuen que per cada treballador/a de McDonlald’s es destrueix 1'5 llocs de treball en petits comerços (Naomi Klein diu que són 4). I tampoc no es pot silenciar que el sindicalisme està perseguit i castigat, com ha passat al McDonlald’s Estación Granada.
Tot i això, és a les nostres mans la possibilitat de tancar-lo. A Olot, després de dos anys, McDonlald’s ha tancat perquè no era rentable, la gent no hi anava. Què farem a les Terres de l'Ebre, triarem els pagesos o farem com l'alcalde de Tortosa?
El passat divendres 26 de juny, dues persones penjàrem una pancarta al monument franquista del riu Ebre a Tortosa, que deia Feixisme és homofòbia, com a acte de reivindicació pel dia 28 de juny (Diada de l’alliberament gai, lesbià i transsexual).
Només sortir del riu, dos Mossos d’Esquadra ens demanaren la documentació i ens retingueren durant quasi una hora per comprovar els nostres documents identificatius. També identificaren tres persones més que ens havien acompanyat. Fins i tot demanaren reforços, un cotxe patrulla, per identificar un altre grup de quatre persones que miraven des de la carretera, i que gràcies a l’eficàcia policial foren identificades. És a dir, la Generalitat de Catalunya va pagar quasi una hora de dos agents i gairebé mitja hora d’una patrulla perquè dues persones estàvem penjant una pancarta que deia una veritat com una casa. I en cap moment ens negàrem a identificar-nos ni fórem irrespectuosos.
Desconec si el fet de retenir-nos és una responsabilitat política o tècnica. Si és política, haurem de pensar que Iniciativa per Catalunya s’ha tornat un partit homòfob? I si la responsabilitat és tècnica, quin estat de dret es pot permetre el luxe de retenir durant quasi una hora dues persones per penjar una pancarta que denuncia l’homofòbia? O es pot retenir durant quasi una hora tres persones per mirar com es penja una pancarta?
I més graciós encara és el final. Arribaren dos policies més, aquests locals, i ens digueren que els Mossos no tenien competències perquè l’acció era responsabilitat de la policia local. Això em du a pensar que potser els Mossos d’Esquadra no saben què fer i busquen entreteniments per justificar el sou. I em fa qüestionar la necessitat que té Catalunya de pagar el sou als ja 15.000 mossos, quan cada vegada tenim menys recursos per altres àrees molt més importants i eficaces com són l’educació i la sanitat.
I aquí no acaba la història, perquè finalment ens podria multar l’Ajuntament perquè segons l’ordenança del civisme no es poden penjar pancartes en llocs no autoritzats. I què hi ha al pont del col·legi Ferreries? Una pancarta que demana el vot per al PP, també en un lloc no autoritzat i des de fa quasi dos mesos! Ha multat l’ajuntament de Tortosa el PP? Segur que no. Això demostra que l’ordenança del civisme tortosina no és una llei objectiva feta per millorar la convivència ciutadana, sinó una eina redactada amb la suficient ambigüitat perquè el mateix acte puga ser multat en funció de qui el faça.
Finalment voldria agrair als mossos haver augmentat la meua autoestima durant aquesta setmana. Quatre policies pendents de mi durant quasi una hora! No sé a qui donar les gràcies, però potser seria millor, reduir despeses inútils. I que s’ho facen mirar els responsables polítics, perquè no és seriós.
carta de Xavi Rodríguez, membre del Casal Popular Panxampla
El passat 1 de novembre arribaven els Mossos a les Terres de l'Ebre. La nostra policia amable, pròxima, catalana i amb rostre humà ja hi és. Però dos setmanes després la màscara ha desaparegut.
Si la convivència entre població immigrant i autòctona,és un dels problemes més greus que té Tortosa, no sembla que les “actuacions mediàtiques” desenvolupades pels Mossos a Tortosa siguen la millor solució (per exemple, dilluns 10 a la plaça del Rastre, contra el col·lectiu gitano i dijous 13, contra el col·lectiu immigrant, al voltant de la plaça de l'Àngel). Criminalitzar públicament un sector de la població, que representa més del 20% dels tortosins i tortosines, pel seu color de pell, no és la millor targeta de presentació. I oblidar que els immigrants treballen, cotitzen a la seguretat social i paguen impostos (per exemple per pagar els sous als Mossos) no és tan amable ni humà. Perquè els immigrants com a éssers humans, amb papers o sense, tenen un dret un fonamental, ser tractats amb respecte, i això no va passar el dijous 13.
Per a comprovar si la gent té papers no cal tenir tres furgons, 6 cotxes patrulla amb les sirenes enceses i prop d'una vintena de Mossos en un dels carrers més cèntrics i comercials de Tortosa, a més de policia local i nacional. Aquesta demostració de força, de marcar el territori, acontentarà la Tortosa més conservadora i racista, però li fa un mal favor a la convivència entre veïns i veïnes. Criminalitzar els immigrants amb aquestes actuacions no és la solució. Tortosa ha rebut una gran quantitat d'immigrants en pocs anys, i això genera problemes, però el que no es pot fer és perseguir-los i tractar-los com a delinqüents, perquè si a més això ho fas públicament, reforces el creixent racisme.
I aquestes actuacions desmesurades tenen dos responsables polítics. Un és el senyor conseller d'Interior que pareix més de dretes que qualsevol antecessor/a. I l'altre, el que més ens hauria de preocupar, és el senyor alcalde. Governar significa defensar els drets de la gent que viu a Tortosa, tinga el color de la pell que tinga. I governar significa crear punts de trobada per millorar la convivència, i no estigmatitzar una part important de la població davant de la resta de la població. Esperem que es reflexione i que els mossos estiguen efectivament, al servei de tots i totes i no d'una part. I que l'ajuntament no siga còmplice d'aquests “shows”.
espanyol ha engegat una gran operació contra la immersió en català, en resposta a la demanda de tres famílies del Principat, que volen que els seu fills siguen escolaritzats en espanyol. Contràriament, aquest curs 125.953 alumnes valencians han vist denegada la seua demanda de ser educats en català. La diferència fa mal i ensenya ben clarament on és el problema.
